lunes, 10 de mayo de 2010

Crónica de la semana solidaria

Me encanto como una mano blanca se alzaba sobre tres negras,como si fuese un triunfal Paú Gasol jugando los play-off de la NBA; llevando en la mano una rama de acelgas, o tal vez de espinacas, no se sabe,tal vez inspiración del creador.

Lo que si que no me gusto, es que fuera tan poco "solidaria".

Estamos  a priori tan dispuestos a dar,a todos,a todas las personas, a todos los pueblos, a todo el mundo, pero la solidaridad empieza por nosotros mismos.

Debemos mirarnos entre nosotros, corregir las carencias, que las hay, e ir hacia donde lleguemos, para ir agrandando el bienestar y estrechando las necesidades.

Con un dato de casi 700 parados en nuestro pueblo (mucho mas de personas en situación desfavorable) no nos hace falta solo una semana solidaria -electoralista(o si, entendida de otra manera), porque a priori, aunque estuviéramos dispuestos a dar lo que no tengamos, seria mejor dar de todo  aquello de lo que pudiéramos disponer.
Seamos solidarios, si, pero empecemos también con nuestros vecinos de calle, negros y blancos, esos con los que a veces nos cambiamos de acera, para mas tarde decir, que yo una vez trabaje con un negro, incluso como un negro, y que también hubiese votado a Obama o incluso hasta a  Bin Laden.

1 comentario:

  1. Estava jugant al Casal d’Avis al “Remigio”. Com casi sempre, guanyava; com casi sempre, feia trampes. Tan se valia!
    De sobte, sorolls, murmuris…ball de bastons al final del passadís… Eren en Ciscu Xinxeta i en Miquelet de Can Graner blasfemant amb els bastons al aire. En Ciscu Xinxeta li feia la punyeta al Miquelet; ell, un pericu sense principis morals i en Miquelet, un culer apassionat. Encara recordo el seu primer infart al partit del Goteborg; Al tercer gol del “Pichi” Alonso va caure fulminat.
    La discussió al Casal d’Avis? Un punt, poca cosa segons el irreverent Ciscu, però vital segons l’orgullos Miquelet. Estupideses des del meu parer.
    La discussió anava a més, sense motiu, com sempre. Vaig intervenir, no se com, no se perquè. No soc valenta, soc una inconscient. Per sort, tot va quedar aquí, en un silenci incòmode.. Vaig decidir entrar en calor, obrir via i parlar del que primer se’m va acudir: la setmana de la solidaritat. Vaig dir que era poc solidaria i electoralista i que ja més valia començar amb la solidaritat a casa nostra i deixar-se de tantes tonteries. No se com m’ho vaig fer, però fins i tot vaig argumentar que jo en el futur votaria al Osama Bin Laden. La qüestió es que va funcionar: En Ciscu i en Miquelet van deixar la baralla i van seure a les seves cadires...
    Em sentia satisfeta. Tot rutllava, però de cop, una noia, del voltant d’uns vint anys, jove i revolucionaria va entrar corrents al Casal d’Avis i em va cridar:

    -FILOMENA, QUI T’HA VIST I QUI ET VEU! SEMPRE HAS ESTAT UNA IMPRESENTABLE, PERÒ ALMENYS TENIES BONES IDEES I FEIES COSES PEL POBLE! MIRA’T ARA, TOTA VELLA I ARRUGADA, CRITICANT AL AJUNTAMENT DE FORMA BARROERA I VULGAR! TOT ESTA PER FER, TOT ESTA PER COMENÇAR I TU PERDS EL TEMPS AMB SETMANES DE SOLIDARITAT? L’AJUNTAMENT NO ES EL POBLE. NOSALTRES SOM EL POBLE! FILOMENA, JA NO TENS RES. ETS NOMES UNA VELLA IMPRESENTABLE!

    Vaig callar. Tenia RAÓ.

    L’Anxaneta Filomena

    ResponderEliminar